Un club, dues classes de jugadors

Això del futbol és meravellós. No us el descobriré ara. I els que no són futboleros, per molts que els hi expliquem, no ho entendran mai. És passió irracional. Amor incondicional. Addicció incontrolada. Felicitat i patiment. Alegries i emprenyades.

De fet, aquí està la clau: les alegries són poc comparables amb altres coses terrenals. Un títol, un ascens t’aporta una felicitat i una sensació d’èxtasis inigualable.

I tot, en un context en el qual tu pots aportar poca cosa, més enllà d’animar en majoria als partits de casa, i en minoria als desplaçaments. Depens d’una directiva i uns executius que fitxen, un cos tècnic que entrena i uns jugadors que juguen.

Ah, els jugadors! La clau de tot plegat. El gènere preferit dels tribuneros. D’un dia a l’altra poden passar de ser els ídols a ser criticats. De ser els millors a ser xiulats. I viceversa. Fins i tot no cal que passi gaire temps entre un estat i un altre. Poden succeir dins d’un mateix partit.

Forma part del joc. Sempre hi ha els aficionats que defensen els jugadors que porten la samarreta del seu club, facin el que facin i diguin el que diguin. Però són una minoria. És més, sempre he pensat que és un paper, que ho fan de cara a la galeria, que en el fons també els critiquen per dins.

Però aquí és on poso un gran asterisc. Hi ha dos perfils de futbolistes molt diferents. Uns que els perdones més que a altres. Uns que es guanyen la teva estima, independentment del seu rendiment. I per què? Doncs perquè són del planter, o perquè veus que s’esforcen sempre, que donen la cara… però sobretot, crec que el que diferencia absolutament que un jugador sigui més estimat i més perdonat que un altre: la tonteria que porten.

Qui escriu això té una certa edat, però crec que aquesta norma és universal. Posem exemples. Eric Garcia, sense ser una estrella mundial, se l’estima. Se li perdona si té un mal dia, si perd una pilota que no toca o si no marca les diferències. Transmet autenticitat.

Me’n vaig a un altre extrem. Ferran Torres. Les seves xifres al Barça no són tan dolentes com la gent es pensa. I l’última temporada va fer un gol cada dos partits. Però no cal que m’hi allargui gaire per entendre que no ha caigut bé. Recordeu Griezmann? Tres quarts del mateix.

On vull anar a parar? Què hi ha jugadors, que mentre els tinguis, que rendeixin al màxim, que suïn la samarreta i quan acabin el contracte, els venguis o marxin, bon vent i barca nova.

I n’hi ha d’altres que et sap més greu, que fins i tot t’agradaria que no marxessin mai, i si ho fan que tornessin, que sempre tenen les portes obertes.

Per molt que Ferran s’hagués quedat, ja no hagués arreglat res. Igual que tampoc ho va fer Dembele quan va tornar a jugar.

I jo, que soc del Sabadell, penso amb Fuoli. Després de tacar la celebració de l’ascens amb la seva idiotesa, s’ha quedat al club. Bàsicament perquè té contracte i una clàusula que ningú li ha volgut pagar. Que jugui, que calli, i que marxi quan se li acabi el contracte o quan algú li pagui el que val.